Českomoravské pomezí

2018-04-02

En aquest article us voldria presentar una zona ben especial. Es tracta d'una zona fronterera situada a l'interior de la República Txeca, trobada i habitada originalment (a l'edat mitjana) per alemanys que hi vivien, treballaven, comerciaven, conreaven els camps, fundaven famílies i convivien en harmonia amb txecs durant segles. Com que hi constituïen la majoria, l'any 1939 aquesta zona va ser proclamada part del Sudetenland i connectada al Reich alemany. Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, aquests alemanys van haver de pagar pels delictes de la seva nació abandonant casa seva, on havien viscut durant generacions, i totes les seves possessions.

Tota aquesta història, que devia haver començat amb tanta il·lusió als ulls dels nouvinguts, amb esperances d'aventura a les seves ments, de trobar un lloc per viure i prosperar i que es va acabar tràgicament, per dir-ho d'alguna manera, ens va deixar rastres que duraran més que aquells d'una petjada a la neu.

L'àrea de frontera entre dos regnes, Txèquia i Moràvia, almenys la part de la qual parlàvem fins ara, l'anomenem Českomoravské pomezí i es concentra entre quatre viles: Svitavy, Moravská Třebová, Litomyšl i Polička. Ara bé, el que ens interessa s'escampa entre elles.

Són pobles llarguíssims, sense plaça, que s'estenen al llarg de rierols, amb cases de pedra despullada, espargides esporàdicament pels turons que encara ningú s'ha atrevit a comprar, a renovar ni a robar-ne l'esperit de secret i de records dels fets passats. En cadascun d'aquests pobles hi ha una església amb campana, el ning-nang de la qual podeu sentir a les nits d'estiu per la finestra oberta quan esteu ajaguts al llit, desperts per la calor que durant el dia ha escalfat la teulada. L'església té també un cementiri amb làpides deixades i oblidades, ocupades per noms alemanys.

En el moment en què, per seguir la carretera, feu dues passes fora del poble, us envoltaran tot de camps. Mentre inspireu la flaire polsosa i seca del blat, de l'ordi, del mill o de la civada (o de la colza si teniu la mala sort) poseu-vos de puntetes per poder admirar el trencaclosques virolats de diversos verds, grocs i marrons que a l'hivern es tapen per les primeres capetes de la neu. Però, mutis! No fos cas que espantéssiu cabirols pasturant alerta ni llebres que busquen la seva mitja taronja.

A més, hi ha boscos mixtos que potser no pertanyen entre els més profunds, cosa que, però, no importa a ningú quan a la tardor els planifolis s'acoloreixen vibrantment mentre que els coníferes mantenen el verd noble. De fet, la tardor és la millor estació de l'any per anar d'excursió a algun castell arruïnat per una guerra o pel temps, car les fulles seques que es mouen en vent, juntament amb les branques que encara les porten toquen la Danse macabre.

Secció de català del Departament de Llengües i Literatures Romàniques de la Universitat Masaryk
Optimitzat per Webnode
Fes la teva web gratuïtament!