Quan hi ha cultura sense llibertat
En cada país en el qual hi ha hagut un règim totalitari hi ha hagut també una supressió de la llibertat pública, així com de la cultura. La censura afecta les retransmissions públiques i a més la literatura i el teatre, que estableixen una part de la cultura. En aquest escrit us voldria mostrar com la gent va lliutar contra la censura durant la Normalització al nostre país. Per fer aclariments explicaré abans alguns fets històrics.
La Primavera de Praga va ser un breu període de liberalització política a Txecoslovàquia, l´any 1968. Les reformes havien democratitzat la república a poc a poc. Per desgràcia això va tenir un mal desenllaç. La nit del 20 al 21 d´agost del mateix any, els militars del Pacte de Varsòvia (la Unió Soviètica, l´Alemanya Oriental, Bulgària, Polònia i Hongria) van ocupar Txecoslovàquia. Des de llavors fins a la Revolució de Vellut (1989) parlem del període que s´anomena Normaliztació, amb un reforç poderós de la "seguretat interior". Per què s´anomena Normalització? Segons el partit governamental, la societat havia de tornar a la "normalitat" és a dir, al règim comunista totalitari. Va ser un període dur sobretot per l´art dramàtic.
Els comunistes no suportaven cap crítica amb l´objectiu de mantenir el poder. Així doncs es va restablir la censura. Escriure o dir alguna cosa contra el règim era totalment prohibit. Per aquest motiu moltes persones van ser expulsades del treball, no es poden expressar en públic. Com que existia una llei que ordenava que tots havien de treballar, els intel·lectuals que eren "enemics de l´Estat" podien fer només treballs subordinats. Si no, ja eren arrestats a la presó.
No es podia publicar no només la literatura estrangera sinó que tampoc la txeca. Però també hi havia molts escriptors que van escriure llibres que no agradaven als comunistes. Així, el samizdat era l´única manera que tenien de publicar els seus llibres. Els llibres prohibits els van reescriure voluntaris. Les primeres "editorials" de samizdat van ser Petice(1972) i Expedice (1975). L´editorial Expedice la va fundar Václav Havel (el primer president de la República Txeca) amb la seva muller. Expedice va publicar sobretot obres filosofiques, obres d´escriptors joves o desconeguts i també es van difondre els obres teatrals de V. Havel. Malgrat tot, la primera obra que va publicar va ser de Bohuslav Hrabal, que no era desconegut. Cal dir que van publicar poesia i prosa, com també textos religiosos i dels esdeveniments del món.
De problemes en tenien també els actors. L´actriu més famosa és Vlasta Chramostová. Per raons polítiques no podia continuar treballar en públic. Per aquest motiu va interpretar obres escèniques al seu pis. Entre altres va interpretar els textos del Jaroslav Seifert o de Shakespeare. No era única que va actuar així, però és la més coneguda. També Václav Havel va organitzar representacions a la seva casa rural. Molt sovint va interpretar només un actor perquè en un pis era difícil actuar en grup. Eren molt més d´artistes que van organitzar el teatre de pis, i fins i tot profesors universitaris que no podien expresar-se en públic,... Perquè no cridís l´atenció que de sobte en un pis entrava tanta gent fingien una festa d´aniversari, per exemple.
Per a mi és admirable que algú estigui disposat sacrificar la seva llibertat per publicar llibres i per lliutar amb cor i ànima contra la ignorància. Ara podem dir que això tenia sentit, que no era una insensatesa.
Marie Prikrylova